El blog d'un caminant

martes, junio 13

L'AIGUA AL CEL


Aquesta primavera passarà per ser una de les més seques en la història metereològica de Catalunya, especialment la costa est des de l'Empordà fins el Garraf ha tingut de març a juny de 2006 una precipitació baixíssima, en alguns punts com és el cas de Calella no arriba als 30 l/m2. No cal dir que això està suposant un elevat risc d'incendis i un estrés hídric per a tot tipus de vegetació, tot i que les plantes mediterrànies com les alzines o els pins pinyers tenen sistemes per estalviar aigua i sobreviure als eixuts estivals, no és menys cert que l'agudització de les condicions d'aridesa ens pot portar al debilitament i fins i tot a la mort d'algunes plantes.

El que cada cop siguin més habituals aquests periodes de sequera i abarquin més superfície a tot el planeta, en línia amb el conegut "canvi climàtic", ens està portant a un carreró de difícil sortida. Més que res perquè els governs no són conscients de la greu problemàtica que estem patint i, per tant, no es prenen mesures suficients per redreçar la situació. I no estic parlant només de si s'haurien de prohibir els camps de golf en els climes secs o de potenciar les dessaladores, m'estic referint especialment al fet de com la nostra societat genera escalfor des de l'activitat més minsa i de com la suma de tantes insignificàncies crea un gran magma.

L'exemple més colpidor és un viatge en tren de Barcelona a Calella de 50 Km. seguint el litoral: és relativament senzill, a ple hivern, pujar al tren amb manigues de camisa a Barcelona i posar-se l'abric baixant a Calella.
Què ha succeït?
Doncs, la suma de tants motors de combustió com circulen pels carrers de Barcelona fa augmentar la temperatura mitjana de l'àrea geogràfica uns quants graus que en el cas de Calella no són perceptibles.

A vegades, penso, que els polítics estem tan preocupats en donar satisfacció a les necessitats immediates i peremptòries de la ciutadania que ens oblidem del mig i llarg plaç perquè senzillament tots els nostres conciutadans, i nosaltres mateixos, vivim en una bombolla estresada d'obligacions i reptes. Som incapaços de frenar i incloure, per exemple, el "no creixement" com un paràmetre per a un creixement millor.

De fet, l'aigua hi segueix sent tot i la sequera, el problema és que no està en el cel on la voldríem.




lunes, junio 12

LA CIUTAT SALUDABLE

Ja fa temps que hi dono voltes a la idea de què la qüestió o repte principal a resoldre per les ciutats del segle XXI serà tot el que té a veure amb la salut mental i física de les persones. No és que tenir feina o disposar d'una vivenda siguin o seran ja temes resolts sinó que a les lògiques necessitats que tenim cadascú de nosaltres s'hi està afegint, i cada cop amb més força, allò que té a veure amb el benestar diari.

Per exemple, el fenòmen turístic a Calella ja no ens ve de nou, recordo els anys 70 i 80 amb unes bronques nocturnes contínues al carrer Jovara, seu de nombrosos pubs anglesos, i tot i que hi havien queixes dels veïns s'acabava assumint amb certa resignació.

Avui el soroll nocturn, especialment el de cap de setmana, a uns determinats carrers de la zona on hi ha més hotels de Calella s'ha convertit en un malson per a molts veïns que han creat la seva plataforma reivindicativa per forçar a tohom que hi tingui responsabilitats a trobar una solució.

Què ha canviat en una dècada? Senzillament hi ha menys permissivitat tant del marc legal com de la ciutadania perquè en base a raonaments de salut no s'admet que per culpa d'una activitat econòmica poguem caure malalts.

Aquest plantejament obligarà a l'administració pública en general i als ajuntaments en concret a planejar i gestionar l'espai urbà amb uns criteris restrictius sobre determinades activitats. Això, com és lògic, no serà de l'agrat de tothom i viurem situacions conflictives protagonitzades especialment per joves, però no hi ha altre camí que el que ens porta a la prevenció dels riscos sobre la salut: el dret a dormir bé està per sobre del de divertir-se a costa del malviure d'altres.

En els temes ambientals ja fa temps que parlem d'assumir els costos reals d'un producte, que inclou tot el seu cicle de vida, per part del fabricant, avui ja ho hem començat a fer en les activitats que afecten el dia a dia de la persona: tabac, soroll, accessibilitat...

Bé, em quedo amb la dita "més val prevenir que curar" com a element imprescindible per a no portar al col.lapse econòmic el nostre model d'estat del benestar i per què de debó poguem ser tots plegats una mica més feliços.

domingo, junio 11

SOBRE EL PAÍS BASC

El cap de setmana del 9-10 de juny es celebrava una marxa de fons, caminant o corrent, al cor geogràfic de les muntanyes basques. Es pujaven els tres cims més importants (Aizkorri, Anboto i Gorbea) que uneixen Guipúscoa, Biscaia i Àlava, en un prodigi de quilometratge (100 Km.) i duresa de desnivells (uns 10.000 metres de desnivell acumulat).

Bé, jo hi vaig ser i no en vaig sortir gaire ben parat, però això ja es motiu d'un altre escrit, del que si volia parlar és de la solidesa de les formes nacionals al País Basc; no sé si la sobirania o quin grau de sobirania per decidir està en el parlament basc o en l'espanyol d'això ja fa temps que se'n parla i més ara, amb el procés de pau, encara se'n parlarà força més. El que resalta és com gent de totes les edats fa un esforç físic de grans dimensions transpuant basquisme pels quatre costats sense cap tipus de violència ni sectarisme; tot el contrari, gran dosi d'amabilitat i solidaritat cap als altres, i jo era un dels altres.

Penso que a voltes el fet nacional s'arrela profundament en la geografia i cultura de les persones més enllà de la política, i en aquest cas és molt perseverant: surt com un doll d'aigua sense obstacles que el logrin aturar. Seria bo que n'aprenguèssim i a l'hora de trobar fòrmules on tots hem de conviure, tant els uns com els altres, sabèssim valorar la força que representa cadascú.

Vaig tenir la sensació d'allò que es diu del pacte amable amb Espanya o de què enfortint l'autogovern es pot consolidar l'Estat plurinacional no són inventiva de quatre radicals o romàntics passats de volta, sinó que és una de les poques vies que tenim perquè l'aigua pugui fluir a gust de la gran majoria.

Des de la paraula i el diàleg hem de ser capaços de poder parlar de tot...


viernes, junio 2

AMICS I AMIGUES

Avui 2 de juny de 2006 a les 19 hores començo a escriure les meves primeres quatre línies.

Em fa gràcia poder comunicar el que penses i, des de ves a saber on, que algú altre ho pugui llegir i tot seguit establir una comunicació.

Comunicar per avançar, per aprendre els uns dels altres i viceversa. Caminar és una bona manera de comunicar en totes direccions i per això he decidit posar el nom de: "el blog d'un caminant".

Per atzars de la vida estic posat en el món de la política municipal, conscient de què només és una etapa més en el llarg camí de l'aprenentatge de la vida. Vaig lleuger d'equipatge, com anava el poeta que va escriure allò de "caminante no hay camino se hace camino al andar", perquè portar molt de pes a la motxilla és un obstacle per arribar amb salut i alegria al lloc proposat.

Espero poder arribar a compartir aquest itinerari amb moltes més persones!!!