SOBRE EL PAÍS BASC

El cap de setmana del 9-10 de juny es celebrava una marxa de fons, caminant o corrent, al cor geogràfic de les muntanyes basques. Es pujaven els tres cims més importants (Aizkorri, Anboto i Gorbea) que uneixen Guipúscoa, Biscaia i Àlava, en un prodigi de quilometratge (100 Km.) i duresa de desnivells (uns 10.000 metres de desnivell acumulat).

Bé, jo hi vaig ser i no en vaig sortir gaire ben parat, però això ja es motiu d'un altre escrit, del que si volia parlar és de la solidesa de les formes nacionals al País Basc; no sé si la sobirania o quin grau de sobirania per decidir està en el parlament basc o en l'espanyol d'això ja fa temps que se'n parla i més ara, amb el procés de pau, encara se'n parlarà força més. El que resalta és com gent de totes les edats fa un esforç físic de grans dimensions transpuant basquisme pels quatre costats sense cap tipus de violència ni sectarisme; tot el contrari, gran dosi d'amabilitat i solidaritat cap als altres, i jo era un dels altres.

Penso que a voltes el fet nacional s'arrela profundament en la geografia i cultura de les persones més enllà de la política, i en aquest cas és molt perseverant: surt com un doll d'aigua sense obstacles que el logrin aturar. Seria bo que n'aprenguèssim i a l'hora de trobar fòrmules on tots hem de conviure, tant els uns com els altres, sabèssim valorar la força que representa cadascú.

Vaig tenir la sensació d'allò que es diu del pacte amable amb Espanya o de què enfortint l'autogovern es pot consolidar l'Estat plurinacional no són inventiva de quatre radicals o romàntics passats de volta, sinó que és una de les poques vies que tenim perquè l'aigua pugui fluir a gust de la gran majoria.

Des de la paraula i el diàleg hem de ser capaços de poder parlar de tot...