HOMENATGE ALS FITERS

La primera setmana de setembre vaig recórrer l'alta muntanya que envolta el Principat d'Andorra. Paisatges de ple Pirineu ben a prop de la congestió de vehicles i activitats que viu el fons de la vall.

Entre d'altres vaig conviure amb els crits de les marmotes, una guineu despistada o un ramat d'isards fugissers en ser sorpresos per la meva presència. Sorprèn positivament que el medi natural pugui conservar les seves potencialitats tot i tenir la pressió d'un medi urbà força agressiu. De fet, el Pirineu andorrà no difereix de la resta de muntanyam pirinenc, quan et trobes als seus cims i camins revius la continuïtat d'un medi natural que va des de l'Atlàntic al Mediterrani amb tota la seva riquesa de vides, paisatges i emocions.

Aquest medi natural, especialment quan puges d'alçada i cerques racons poc freqüentats, es fa aventurer. Per exemple, cal trobar el pas o el camí correcte per accedir a un cim només fent ús del sentit de l'orientació i de les fites, petits monticles de pedres, que unes mans anònimes han fet i posat per tal de guiar a molts altres caminants.

Aquest sentit altruïstra d'uns excursionistes que per voluntat pròpia han marcat la major part d'itineraris del nostre Pirineu, sense cap altra recompensa que el saber que estan ajudant a molts d'altres a trobar el seu camí sempre m'ha marevellat i he sentit un enorme agraïment per a tots ells.

Més enllà de la gratitud he volgut col.laborar, ésser agent actiu, d'aquesta filosofia de fer camins per a que molts els puguin gaudir amb un mínim de seguretat. He tingut la sort de què entre les competències polítiques de la meva regidoria hi ha el Parc Dalmau, i quin millor lloc per aplicar la realització d'un sistema de camins que no només permeten accedir amb relativa comoditat a tots els racons del parc sinó que a més guien les aigües de pluja cap als sorrals o dipòsits que moderen la seva força erosiva.

En la senzillesa del fer camí, sense esperar res a canvi, he trobat moments de gran benestar.