L'ART NOBLE DE LA POLÍTICA

Hi ha qui pensa que en política es pot dir qualsevol cosa fins arribar a l'insult i a la difamació. No ha estat mai la meva manera d'actuar, entre d'altres coses perquè sempre he pensat que un polític no deixa de ser un ciutadà més i no crec que com a ciutadans ens haguem d'anar barallant i insultant a la primera que salta.

Tots entenem que una bona convivència és fruit del respecte entre persones. També de protestar o de dissentir quan no s'està d'acord amb el que es considera una injustícia, però sense caure en la violència verbal o física, ja ho diu la dita: "parlant la gent s'entèn".

Tot aquest raonament ètic que en condicions normals estic convençut que la majoria de polítics de tots els partits acceptaríem com uns valors a protegir i promocionar, se'n va en orris quan entren les pugnes polítiques, especialment en campanya electoral. Les paraules agreujades només convencen als que tot ho saben i no els hi cal escoltar, estem donant ales als que creuen que tota la política és un joc de disbarats per veure qui en treu més rèdit personal. Així afavorim l'abstenció i als salvadors autoritaris, als de la mà dura.

Em nego a caure en el parany de veure qui la diu més grossa; l'argumentació ha de prevaldre sobre l'insult. El debat democràtic ha de ser viu, amb discussió acalorada si convé, però sense intempestives que només busquen ferir i malmetre la persona que tenim com a rival.

Mireu, ara ja fa més de set anys que sóc regidor de l'ajuntament de Calella i més d'una nit m'he trobat amb dificultats per agafar el son degut a les responsabilitats que portem al damunt. Ja sé que molts penseu que jo m'ho he buscat i jo dic: així és. Precisament per això, perquè tinc en alta estima el treball polític com a dedicació a la comunitat i sé dels maldecaps que a vegades comporta, em sento solidari amb els ciutadans i ciutadanes que durant un periode de la nostra vida ens dediquem a l'art noble de la política.

I això no vol dir que no cometem errors ni que hi poden haver polítics sense gaires principis, malauradament ho podem trobar en qualsevol ofici, però per això estan les urnes i els jutjats si convé...

MONTILLA, MES ENLLÀ DE LES PARAULES

No ens hem d’enganyar, la cursa cap a la presidència de la Generalitat i la formació d’un govern de progrés no serà fàcil. En aquests darrers 3 anys del president Pasqual Maragall s’ha reconegut el paper dels socialistes catalans com a garants del catalanisme progressista dins l’Espanya plural, però ens ha costat molt més fer palès el gir social del govern de Catalunya. Dificultats múltiples i provinents de totes direccions, a vegades inclosa la nostra, ens obliguen a ser molt més clars en el nostre compromís cap els ciutadans i ciutadanes.

Avui, un cop el debat identitari ha perdut força, emergeix la figura del José Montilla com una persona transformadora, lligada al territori i que encarna a la perfecció la fortalesa nacional i social del nostre país. És la prova de la nostra maduresa política, de què Catalunya es mereix la consolidació d’un canvi de polítiques que millorant les condicions del dia a dia de totes i tots, ens obrin al món plural.

N’estic convençut, Montilla representa el millor de l’ideari socialista: honestedat, treball, perseverança, solidaritat i sentit de país. Sense estridències ni vanitats, fent el camí pas a pas ja ha guanyat la il·lusió, i potser també el cor, de moltes persones que com bé dius, amic Josep, pensem que ara és l’hora dels catalans.

CAMINANT PEL MONTNEGRE

Avui, diumenge 1 d'octubre de 2006, hem fet una sortida guiada al Montnegre. Erem més de 30 persones amb ganes de caminar i descobrir racons i històries de la muntanya negra, segons sembla aquest nom prové del terra pissarrós de les parts altes el qual confereix al sòl un característic color negre.

Bé, a les 9 del matí estàvem a l'aparcament de davant de Can Benet Vives, una masia restaurada més coneguda pel nom de L'Esplai, nom que tenia tot un gran complexe de lleure, restauració i estades que durant molts anys hi va funcionar. Avui, però, recuperat el seu nom original és un centre de teràpies psicològiques.

Comencem a caminar per l'obaga del turó d'en Cona direcció al roure de Santa Maria de Montnege, un magníifc exemplar de roure martinenc "Quercus humilis" de més de 200 anys d'edat. Pel camí trobem les primeres castanyes de la temporada i cireres d'arboç, estem a l'època de l'any que més fruits abunden en els boscos mediterranis humits com el Montnegre. No cal que us digui com les darreres pluges han beneficiat tota la vegetació i els animals que en viuen, i això dóna la possibilitat de què hi hagi una bona collita de tots els fruits del bosc.

Després de serpentejar per rodals de castanyers, cirerers de bosc i algun grèvol amb els seus característics fruits vermells, arribem a les restes de Santa Maria de Montnegre. Una antiga església de la qual avui resten tres parets sense sostre però que gaudeix de l'estimació de tots els qui hi passen caminant. Per això s'ha previst una restauració que mantingui el que encara queda en peu i dignifiqui tot l'entorn, una feina lloable que té a n'en Francesc Vives com a promotor. Avui Santa Maria està envoltada per un dens i ombrívol bosc però sembla ser que en èpoques passades tot eren prats de muntanya, i s'hi feia un aplec on s'hi aplegaven més de 700 persones de tots els nuclis habitats veïns. Quin canvi!!! una prova més de com creixent els boscos en el món occidental, tot el contrari del que passa en els llocs tropicals.

Ara ens toca baixar per arribar al pantà del Crous, un petit embassament d'aigua envoltat d'alzines, pins i arbres de ribera com el vern. Decidim esmorzar al costat de l'aigua i uns quants aprofitem per fer una capbussada, francament deliciòs banyar-se en aigua de muntanya, per cert no gaire freda, sabent-te observat per peixos de tots tamanys. Aquest racó humit permet la vida d'ànecs i dels bernats pescaires, una petita reserva de biodiversiat.

Després de seguir baixant fins el torrent de Fuirosos comença una dreta pujada que ens ha de portar cap a Sant Marti de Montnegre. Per aquest camí destaquen les suredes, segons sembla el propietari d'aquests boscos havia prohibit tallar els suros i això ha afavorit que avui sigui una contrada amb suros de molts anys i gran bellesa. Un tram del camí és conegut com la Rambla per l'alineació regular dels suros i perquè els habitants de Sant Martí, en altre temps, hi anaven a passejar. Mentre caminem un parell d'espavilats que tot ho guaiten descobreixen uns quants ous de reig, un bolet de gran bellesa i de reconegut prestigi.

Arribats a Sant Marti de Montnegre visitem l'església i el bar, per aquest ordre, són més de la 1 del migdia i fa molta calor. Recuperades les forces, uns quants decideixen quedar-se aquí i tornar amb cotxe, mentre que la majoria acabem fent els 7 Km. que ens separen de Can Benet Vives, origen de l'excursió.

Són les tres passades i la gana apreta, poques paraules, un comiat i el convenciment de què avui ha estat un gran dia.