LA SAVIESA DE LA NATURA

Com a regidor he procurat escoltar i respectar les opinions de tothom més enllà de les discrepàncies o dels acords. Tanmateix em pertoca prendre decisions basant-me en l'equip de tècnics municipals i en els criteris que jo mateix puc tenir, en els quals he inclòs més d'una vegada opinions de veïns.

Si hi ha un tema sobre el qual, i des de la més bona intenció, opina molta gent és tot el que fa referència al temps, als arbres i al medi natural. Són molts els que hi entenen i Calella no podia ser-ne una excepció.

Entre d'altres hi ha qui va pronosticar la mort dels plàtans del Passeig de Mar, dels eucaliptus del Passeig dels Eucaliptus, dels til.lers del carrer Romaní, del margalló de la plaça de l'Ajuntament, de les oliveres i suros de la plaça de l'Església... Per sort per a Calella tots aquests arbres segueixen vius i alguns, fins i tot, amb més salut ara que fa uns anys.

També se n'han dit d'altres de bastant gruixudes respecte al Parc Dalmau i el temps s'està encarregant de posar a cadascú al seu lloc. La fortalesa de la vegetació i la fauna del parc conjuntament amb el control de l'erosió són un benefici per a tothom.

Una de les més sonades, en aquest cas i malauradament perquè hi van haver destrosses, fa referència a la rierada del 25 d'agost. Més enllà del si "em van dir- et vaig dir" sobre les canyes de la riera, benvolguts senyors no hi podien haver canyes aquell dia a la llera de la riera perquè vàries tempestes prèvies ja havien deixat el curs fluvial sense obstacles. A més qui fa les tasques de manteniment de les rieres del Maresme, inclosa la de Calella, és el Consell Comarcal per ordres de l'Agència Catalana de l'Aigua, que no l'Ajuntament de Calella, i ho fa majoritàriament desbrossant i triturant la vegetació, la qual resta convertida en engrunes que s'integren ràpidament al terra. I si en algun petit tram no pot entrar la màquina i es fa manualment, s'avisa amb urgència perquè retirin les restes vegetals i les altres andròmines que al llarg de tota la riera hi aboquen persones incíviques.

Ara bé què va passar aquell dia? perquè és evident, i així les imatges ho demostren, que entre la ferralla dels cotxes el que hi havia eren canyes i molta terra.

Doncs no va passar res que no hagués passat infinitat de vegades més quan hi ha una forta tempesta d'estiu, excepte això si els cotxes aparcats a la riera. M'explico: les motes de la riera, allà on precisament hi ha les canyes en el seu estat natural, van privar que l'aigua es desbordés en tot el seu recorregut no urbanitzat. Van fer la seva feina correctament però al preu de què la força de l'aigua erosionès els marges i s'emportès terra i canyes, moltes amb l'arrel inclosa.

El funcionament natural d'una riera inclou episodis de revingudes que, fins i tot, ens són necessaris i aporten el seu benefici: la sorra de les nostres platges, que és de fet allà on majoritàriament hagués arribat la rierada sinó hagués trobat obstacles "artificials" que ho van impedir.

La natura té les seves coses però actua sempre amb una lògica, que solem anomenar saviesa, entendre-la és el nostre repte.

El COR DE LA CIUTAT

Parlant amb la meva mare, que aviat farà 84 anys, m'ha acabat de convèncer...

No és que jo no ho pensés però en ser part implicada, a voltes et deixes emportar per una actitud escrupulosament objectiva i no ho expreses en prou emfasi: les reformes de les places de l'Ajuntament i de l'Església han estat un gran encert.

I ho dic en un doble sentit:
-Cap a dins de la ciutat perquè ha permès recuperar la vida, la vitalitat d'aquests espais que són el cor de Calella amb un tractament del paisatge de gran qualitat i amb l'amabilitat necessària perquè s'hi estigui bé, senzillament bé. L'ús intensiu de veïns i visitants ens ho demostren.

-Cap enfora ens ha permès prestigiar la imatge de la ciutat, fet no poc important tenint present la projecció turística i de serveis que té Calella. La corrua de persones que hi fineix el seu passeig o s'hi fa la seva fotografia de record ha augmentat exponencialment, donant més valor, si cap, al patrimoni arquitectònic i històric de la ciutat. Precisament un dels valors afegits que té Calella respecte a altres municipis turístics.

Ens calien obres emblemàtiques que enfortissin l'autoestima cap a la nostra ciutat i alhora ens singularitzin en el petit món on ens ubiquem.

A més d'aquest sa cosmopolitisme que respiren hi trobem el joc de llums i colors.
A la plaça de l'Església, durant el dia l'harmonia del raig solar entre les oliveres i el petit estany d'aigua, i a la nit la parròquia monumentalment il.luminada...
A la plaça de l'Ajuntament el color de flors i façanes d'edificis endolceixen un espai de gran noblesa...

Una ciutat és la suma de les seves parts físiques, construïdes o no, més tots els que hi viuen o en fan ús, poder tenir un centre històric potent és imprescindible per irradiar la qualitat de vida cap a tots els seus racons.

HOMENATGE ALS FITERS

La primera setmana de setembre vaig recórrer l'alta muntanya que envolta el Principat d'Andorra. Paisatges de ple Pirineu ben a prop de la congestió de vehicles i activitats que viu el fons de la vall.

Entre d'altres vaig conviure amb els crits de les marmotes, una guineu despistada o un ramat d'isards fugissers en ser sorpresos per la meva presència. Sorprèn positivament que el medi natural pugui conservar les seves potencialitats tot i tenir la pressió d'un medi urbà força agressiu. De fet, el Pirineu andorrà no difereix de la resta de muntanyam pirinenc, quan et trobes als seus cims i camins revius la continuïtat d'un medi natural que va des de l'Atlàntic al Mediterrani amb tota la seva riquesa de vides, paisatges i emocions.

Aquest medi natural, especialment quan puges d'alçada i cerques racons poc freqüentats, es fa aventurer. Per exemple, cal trobar el pas o el camí correcte per accedir a un cim només fent ús del sentit de l'orientació i de les fites, petits monticles de pedres, que unes mans anònimes han fet i posat per tal de guiar a molts altres caminants.

Aquest sentit altruïstra d'uns excursionistes que per voluntat pròpia han marcat la major part d'itineraris del nostre Pirineu, sense cap altra recompensa que el saber que estan ajudant a molts d'altres a trobar el seu camí sempre m'ha marevellat i he sentit un enorme agraïment per a tots ells.

Més enllà de la gratitud he volgut col.laborar, ésser agent actiu, d'aquesta filosofia de fer camins per a que molts els puguin gaudir amb un mínim de seguretat. He tingut la sort de què entre les competències polítiques de la meva regidoria hi ha el Parc Dalmau, i quin millor lloc per aplicar la realització d'un sistema de camins que no només permeten accedir amb relativa comoditat a tots els racons del parc sinó que a més guien les aigües de pluja cap als sorrals o dipòsits que moderen la seva força erosiva.

En la senzillesa del fer camí, sense esperar res a canvi, he trobat moments de gran benestar.