El blog d'un caminant

jueves, diciembre 27

LA BONA PERSONA

La Bona Persona de Sezuan és una obra de teatre de Bertolt Brecht que es va fer a la Fàbrica Llobet el cap de setmana del 16 de desembre i que vaig tenir l'oportunitat de veure-la. Pot semblar institucional el que vaig a dir però penso que em quedo curt a l'hora de valorar el treball i creativitat que hi havia al darrera de la representació: felicitats a la Txell, a n'al seu company, als actors i a tots els que hi vau col·laborar per obtenir aquest magnífic resultat.

Un resultat fruit d'un llarg i constant treball però també, i ho voldria destacar, d'una gran creativitat. Observar l'escenografia i els moviments dels actors per l'escenari, que no era altre que el terra de la Fàbrica, et portava a fer el pas d'espectador aspectant a ciutadà que pren part, encara que només sigui per la càrrega moral i humanista que traspua la bona obra de Brecht.

I tot adobat amb la gràcia d'uns joves actors que sabien moure's com peix a l'aigua entre les paraules, gestos, mirades o complicitats d'un món, el xinès tradicional, que si bé ens porta a èpoques passades no és menys cert que avui també té la seva importància ser "bona persona".

sábado, diciembre 15

CAMINS

Deia en Miquel Martí i Pol "tots els camins són bons per fer camí, però has de saber on vas".
Dins de la motxilla que tanta expectació aixeca hi miro de portar el mínim possible, tal com deia un altre poeta per anar "ligero de equipaje". Està clar que com més pes més dificultat de càrrega i més incertesa per triar un dels bons camins.

Malauradament equivocar-se forma part del nostre diari quefer i anar lleuger facilita la rectificació, tanmateix arribar a allà on vas requereix de constància i de cert risc a l'hora de prendre una de les direccions que t'hi pot o no portar.

Recordo una excursió per la serra del Cadí, novembre de 1982, on després de caminar durant tot el dia se'ns va fer de nit i no trobàvem el refugi. El cansament ens portava al dubte però per sobre de tot hi havia la voluntat d'arribar, a la fi després d'un revolt el refugi de Prat d'Aguiló.

L'hospitalitat i l'escalf d'un sostre, d'un foc encès i de les lliteres ens va fer oblidar les dificultats de la jornada i com no pot ser d'altra manera, valorar com ens necessitem uns als altres.

viernes, diciembre 7

BON DIA

Fa poc vaig tenir l'oportunitat d'agafar motxilla i recórrer una part de la costa basca, senzillament bonic.

Els arbres de fulla caduca, especialment els roures, arribant amb tot el seu color tardoral fins a la línia de l'oceà, allà on batega amb tota la seva força l'Atlàntic. Paisatges de colors entre feréstecs i humanitzats; amb les ovelles "latxes" menjant herba prop dels espadats que cauen en picat sobre el mar. Una geografia complexa, rica en la seva diversitat i que conserva molts espais on no s'ha modificat el paisatge tradicional.

Mentre caminava em va venir més d'un cop al cap la cançó sobre tots els colors del verd d'en Raimon. Així és, no em vaig poder estalviar de la pluja que tant afavoreix el creixement de l'herba i els arbres i de pensar, tal com diu la cançó, en el poble que ha sofert tant.

Malauradament el patiment segueix vigent, tot i ser el País Basc una societat que majoritàriament vol i viu des de la normal convivència ciutadana, hi ha qui no renúncia a la violència per defensar els seus ideals.

No vull fer un debat sobre qui té raó, estic segur que molts dels que contestareu aquest escrit ho sabeu millor que jo, però no pot ser que pel fet de ser ciutadà, regidor o alcalde de determinats partits al País Basc hagis d'estar patint a cada moment per si et mataran.