El blog d'un caminant

miércoles, noviembre 29

DE CALELLA A MONTSERRAT (I)


És tradició a la nostra ciutat anar a Montserrat pels vols de Tots Sants, s’hi va en peregrinació amb gent de totes les edats i condicions amb el comú denominador d’aixoplugar-se sota l’empara espiritual que dóna la muntanya, espiritualitat que no és contradictòria amb el passar-s’ho bé sobretot per part dels joves. En el meu cas vaig anar-hi per primer cop quan tenia uns 6-7 anys amb la meva àvia, recordo el viatge en autocar des de Calella per la carretera antiga d’anar a Barcelona, les caminades per tota la muntanya, la contemplació del dilatat paisatge Llobregat avall, el recolliment de la basílica sota la vigilància de les roques que té per damunt, les actuacions per entretenir que feien alguns voluntaris i el mel i mató. Per a un infant que en prou feines havia sortit de casa seva va ser tota una descoberta.

D’alguna manera aquest primer viatge a Montserrat ha marcat el camí que he anat seguint, per això quan ara fa quatre anys em van proposar per anar-hi des de Calella a peu no vaig dubtar ni un moment en dir que sí i des d’aleshores, amb el grup entranyable de caminaires que formem Calella Marxa, no hi he deixat de pujar cap any.

La diversitat de paisatges i situacions que et vas trobant al llarg del camí alleugereix els 90 Km que ens separen. No ens falta ànim quan a les 6 del matí d’un dia que encara és nit de finals d’octubre deixem enrere l’ajuntament de Calella i resseguint el Mediterrani arribem fins a Mataró, és un tram de salabror i remoreig de les onades que cal fer ben d’hora per evitar la força del sol. Passat Mataró es travessa, direcció Cabrils, una fèrtil plana agrícola, que ens hem de felicitar que hagi sobreviscut a l’empenta urbanitzadora, estem al peu de la Serra de Marina que cal pujar per la Creu de Boquet i així arribar al Vallès. Canvi de decorat; les pinedes assolellades de pi pinyer del costat de mar donen pas a alzinars més ombrívols, a algunes vinyes de muntanya i a una frescal vall amb boscos de ribera. Ens apropem a Vallromanes, lloc de dinar, bonic poble enmig de boscos i amb una senzilla església d’origen romànic que té cert encant.

A la tarda enfilem cap el Vallès més industrial, passem per davant de la fàbrica DERBI i creuem riu i infraestructures per entrar a Mollet, seguim pel bell mig de la ciutat camí del CIM Vallès, el centre de mercaderies més gran de Catalunya, el qual travessem abans d’arribar a Santa Perpètua de la Mogoda. Passada la ciutat i uns quants polígons industrials trobem els camps agrícoles de Santiga, restes del que és el paisatge agrari a les portes de Sabadell, on hem de dormir després de creuar un llarguíssim polígon industrial, un digne barri d’aquells d’autoconstrucció dels anys 60, el riu Ripoll per una passarel·la de vianants, pujar a la Torre de l’Aigua i entrar a l’eixample sabadellenc on tenim l’hotel per passar la nit.

Després de tot un dia de marxa..., amb més de 50 Km. a l’esquena, s’agraeixen les comoditats que ens ofereix l’hotel: dutxa, sopar i llit. Un bon esforç ens ajuda a valorar la senzillesa i a sentir agraïment cap a tot el que hem viscut. El son reparador farà la resta per tal de poder continuar l’endemà al matí.

lunes, noviembre 6

RECOLLIDA SELECTIVA, “FES-HO PELS TEUS NETS”


Els residus que tots i cadascú de nosaltres generem són un bon problema per a les nostres societats consumistes.

Sens dubte que els avenços tecnològics i la major facilitat de produir ens han portat a majors quotes de “benestar”. I per què entre cometes? Doncs perquè el que avui són facilitats per viure gràcies a tenir-ho tot a l’abast demà, per no dir ara mateix, pot ser un planeta en crisi. La sobreproducció esgota recursos i genera els residus que tots volem veure desaparèixer ràpidament, però que hi són ben palpables: abocadors de tota mena de residus des dels nuclears fins a les escombraries diàries o la incineració que porta fums i escalfament global.

Calella no és una excepció: tots consumim i produïm la bossa, l’envàs, l’ampolla, les restes de menjar, el paper, el moble, el televisor, la nevera, la fusta, la roba, les sabates etc, etc etc..., un llistat interminable sobre el qual hi ha responsabilitats compartides.

-A l’ajuntament li toca oferir un servei de recollida eficaç i que, sobretot, garanteixi que els nostres residus seran tractats correctament: el vidre a la planta de Mollet, els envasos a Santa Maria de Palautordera, el cartró a Pineda, l’orgànica a l’ecoparc de Montcada, les fustes a l’Arca d’Argentona, les piles al Pont de Vilomara i podríem seguir, però crec que ja ens haurem adonat de la complexitat de recollir les coses separadament i portar-ho tot al seu lloc.

-Als veïns i veïnes ens toca fer el primer pas, un pas que ningú pot fer per nosaltres: separar dins de casa tot allò que generem i portar-ho al carrer als contenidors correctes. Pot semblar dificultós, enutjós o desagradable però quan es fa bé, i sé que n’hi ha molts que ho fem així, sentim la recompensa d’ajudar i ajudar-nos a donar ales a la vida.

El millor exemple per educar i fer canviar a les persones que encara no reciclen som nosaltres mateixos. Ara fa poc em vaig trobar una persona d’uns seixanta anys que em va comentar com a una altra persona que no reciclava li va fer la següent observació: “fes-ho pels teus nets”, la resposta va ser que ara tornaria a reciclar.

Efectivament, avui ens hi juguem molt però el que deixarem per demà encara és més important.