ELS PLÀTANS DE CALELLA

Per fi, el 6 de desembre ha fet un dia de tardor. Ha plogut una mica i, més que res, ha baixat la temperatura acompanyat d’un vent notable. El resultat ha estat una catifa de fulles de tons ocres al terra del passeig de Manuel Puigvert, al passeig central del Parc Dalmau i al passeig de les Roques.

Calella té la sort que fa més de 100 anys algú, m’imagino que des de l’ajuntament, es decidís a fer plantar aquest arbre tan senyorial com és el plàtan. Han sobreviscut a la guerra civil i als diferents avatars de la natura: la gelada de 1956 o la nevada de 1962, les fortes sequeres de la dècada dels 90 o els capvespre de tempesta com els de l’agost de 2006. A més també se n’han sortit de diferents malures que els han atacat i avui presenten un bon aspecte.

I aquí estan, majestuosos. Reverdint la primavera quan comença a fer algun dia de calor. Refrescant l’estiu amb la seva densa ombra i aixoplugant mil i un actes populars com la nit de l’Aplec, les tradicionals revetlles populars, les activitats de divendres a la tarda per a la mainada o la Fira. Marronejant la tardor amb els colors de les seves fulles que ens permeten la llibertat de trepitjar i fer fressa al terra, revivint la nostra infantesa. I l’hivern de sol translúcid entre les branques despullades recordant-nos que és temps de què faci fred.

Té un cert valor natural i antropològic poder disposar en ple centre urbà d’un arbre, estic pensant en els del passeig Manuel Puigvert, que viu totes les estacions climatològiques de l’any amb un ampli respecte per la seva llibertat de creixement. Reconec que hi ha ciutadans preocupats pel volum i l’ombra que fan, que no deixa veure el mar a segons qui, però la fortalesa del propi plàtan i l’ús col·lectiu han d’estar per sobre de qualsevol interès particular.